Víctimes de la crisi

La que finalment els propis polítics han reconegut com a "crisi" fa temps que provoca les seves víctimes en el sector de la construcció, en sectors relacionats i va rebotant cada vegada cap a més bandes.

L'última notícia "d'ajustos" m'arriba del món de la comunicació: una agència --que porta la comunicació d'empreses organitzant actes, fent revistes corporatives, etc.-- ha acomiadat dues de la seva desena escassa de treballadores per problemes econòmics.

Són les últimes que van arribar, o sigui de les més joves. Amb aquest panorama, cap a on derivarà la crisi?

Karadzic detingut per l'atracció de la UE

La detenció del criminal de guerra més buscat d'Europa, l'ex president de la República Serbska de Bòsnia, Radovan Karadzic, ha arribat després de quasi 13 anys que s'acabés la Guerra de Bòsnia (1992-1995) i l'entrada d'un Govern proeuropeu a Sèrbia que està a punt de començar negociacions per a l'adhesió del país a la Unió Europea (UE).

Una de les condicions per entrar a la UE era la detenció de Karadzic, per la qual cosa l'arrest ha sigut un cop d'efecte molt important, que hauria d'anar acompanyat de la captura de l'executor dels crims organitzats pel líder de la Republika Srpska, l'ex general Ratko Mladić, conegut com el 'carnisser de Sarajevo' i també de Srebrenica.

No obstant això, les mentalitats de part dels serbis i proserbis encara veuen a Karadzic i Mladić com els seus herois, i a casa tenen els seus retrats o hi ha els seus noms pintats al carrer. A Belgrad, la capital de Sèrbia, encara han sortit alguns en la seva defensa.

De nou es demostra com uns interessos més elevats poden moure ràpidament una qüestió pendent durant més d'una dècada. I l'interès en aquest cas és l'adhesió a la UE, el que prova la força d'atracció que té una Europa forta i unida.

A la imatge, una família musulmana visita les tombes de coneguts i familiars morts en la matança de Srebrenica de 1995, en què es calcula que els bosnians serbis van matar uns 8.000 bosnians musulmans.

Porno a Barcelona

Sense haver de llogar una pel·lícula o anar a un prostíbul, un pot gaudir de porno a Barcelona. Fa uns dies vam sortir de nit amb una colla d'amigues en una discoteca de la plaça Reial. Allà hi van molts estrangers, alguns dels quals es dediquen a oferir un espectacle digne d'un local on s'hi paga per sexe. Hi havia parelles, consolidades o casuals -qui sap-, que ballaven per escalfar-se mútuament. Que li diguin al noi que enlloc de veure la cara de la noia, ell li tocava l'esquena i notava el cul d'ella entre les cames.

Com ja havia explicat l'abril de 2007 a L'home de la cabellera errant, espectacles porno en discoteques els havia vist a Tallinn (Estònia) i Riga (Letònia). Ara també a Barcelona.

El què és greu?

Les persones considerem la gravetat dels efectes que tenen les coses que passen segons la nostra experiència prèvia i d'acord amb els inputs que rebem. Si prenem en consideració el desastre del Ministeri de Foment, Renfe i Adif a la xarxa dels Rodalies, Mitja Distància i Llarga Distància a Catalunya, penso que estic davant d'una cadena de fets molt greus. I més, després d'haver viscut a Dinamarca i haver vist com funcionen els transports en cas d'una interrupció excepcional.

De totes maneres, a vegades es perd la capacitat d'opinar diferent als demés. Probablement l'afectació de milers de viatgers pel tall d'una via de tren és un fet que difícilment pot ser considerat d'una altra manera que no sigui com a greu. I en relato un dels múltiples exemples que trobem a diari. Segons m'explicaven ahir, fins i tot una àvia de Torroella de Montgrí que per tant viu lluny de l'àrea de Barcelona i que mai agafa el transport públic es mostra força preocupada pel mal funcionament dels trens.

Jo només puc expressar el següent: estic indignat.

PROVA: Quants seguiu consultant el blog?

Com que des de juliol no hi he escrit massa sovint, em pregunto: quants de vosaltres seguiu passant pel blog de tant en tant?

Us convido a deixar un missatge, encara que sigui un "jo també" anònim!

Salutacions!

He tornat al front de guerra

Després de passar-me des del gener passat amb un contacte quasi nul amb la premsa, torno a treballar en dos mitjans de comunicació. O sigui que torno a estar en el front de guerra des de principis d'octubre. Ja ho trobava a faltar, encara que al mateix temps no deixa de ser una addicció que s'ha de mantenir a nivells saludables.

Una trobada inesperada

Em pensava que trobar-me algú conegut pel metro de Barcelona o quan estava de viatge per Madrid era un afer complicat. Doncs ja no m'ho sembla tant, ja que ahir em vaig trobar un professor danès que he tingut a Copenhaguen quan caminava pel túnel del metro que connecta les línies 2 i 5 amb la 3 per sota del Passeig de Gràcia de Barcelona.

Ell és Karsten Fledelius, un home molt panxut i barbut expert en els Balcans, i el mateix que em va posar el 13 sobre 13. Ha vingut a Catalunya en un viatge històrico-cultural d'erudits amb una desena llarga de danesos i un noruec. Alguns d'ells s'han interessat per la història del Principat i, en les diverses visites que tenen programades en terres catalanes, l'expliquen sobre el terreny.

Barcelona, Montserrat, Manresa, Girona i Tarragona és el seu itinerari. Els romans, l'època medieval -quan el català va esdevenir la llengua de comerç en el Mediterrani-, l'edat moderna o el modernisme, els seus períodes d'interès.

Amb Fledelius vam mantenir una conversa en anglès d'allò més plaent. Ell m'explicava passatges de la història medieval de Catalunya que jo desconeixia, i jo li parlava del que m'he trobat a Bòsnia en la visita que hi vaig fer fa tan sols un mes. I això davant d'un barrilet de cervesa primer, i una canya després, pagats per ell. "Tot i ser tu l'amfitrió, el professor és el que convida", va dir.

El professor danès és un expert de debò. I una vegada més n'he après molt. El comiat va ser curt però emotiu. "M'ha agradat molt trobar un estudiant com tu que veus que és un talent", va expressar el professor, i jo vaig respondre-li: "I ha sigut un plaer ser el teu estudiant". Amb la paraula a la boca em va deixar perquè ell ja marxava, amb un caminar costós però a una velocitat molt decidida que a la majoria costaria mantenir. Un comiat danès.

"Escolta'm, dóna gust sentir-te eh!"

Una de les funcions del periodisme que a vegades s'oblida és explicar com són les guerres i, sobretot, què succeeix al cap d'uns anys de la firma de tractats que posen fi a l'enfrontament armat (sempre en teoria). Amb el viatge a Bòsnia de principis d'agost vam informar-nos de primera mà sobre com tira endavant un poble després de 12 anys de guerra, i ara és el moment de fer-ho saber.

El diumenge tornava de Sabadell cap a Barcelona amb dues amigues en el Metro del Vallès de Ferrocarrils de la Generalitat (FGC). Allà vaig explicar les males condicions en què la majoria d'habitants viu a Bòsnia, a més de referir-me de passada a la desconeixença dels catalans envers dels valencians. En sortir del tren a Gràcia, una dona d'uns 60 anys que havia viatjat a prop de nosaltres es va atansar a mi per dir-me: "Escolta'm, dóna gust sentir-te eh!". A més, em va preguntar si sóc historiador. En saber que sóc periodista, va voler esbrinar si treballo a la Televisió de Sabadell, amb una resposta negativa per part meva.

Poder explicar allò al qual la majoria no hi té accés -democratitzar la informació- és un plaer molt gran. Saber que hi ha algú que s'interessa per allò que relates, encara dóna més benestar al periodista.